|
Redacció ALIMARA
Catalina Llabrés: "Crec que la nova llei és ambiciosa i té els elements per donar racionalitat al sistema de serveis socials" (30.11.2009)
Catalina Llabrés, treballadora social del Consell de Mallorca que acaba de jubilar-se, repassa les diferents etapes de la seva vida i ens ofereix una panoràmica de la història del Serveis Socials a l'Illa des dels seus inicis fins a l'actualitat.
|
Foto: Arxiu Cati Llabrés
Vàreu començar la vostra tasca laboral en el camp dels serveis socials amb diverses feines fora de la nostra illa. Què ens podeu explicar d’aquesta experiència?
Vaig anar a París perquè sentia que tenia un dèficit de formació molt gran i, a l’escola d’Assistents Socials de Vitòria, havia tingut una professora francesa que ens supervisava. Llavors era un moment en què es despertava una nova consciència social al nostre país i jo volia, d’alguna manera, rompre l’aïllament que es vivia a Espanya. Aquella temporada a França foren uns anys definitius per a la resta de la meva vida. Vaig poder conèixer una societat avançada i democràtica, persones que des de França lluitaven per la llibertat i la democràcia a Espanya, però no només això... Des del punt de vista del treball social vaig fer de col·laboradora en una entitat, ja que no m’homologaren els estudis i havia de treballar en altres feines. No obstant això, vaig descobrir una nova forma de fer feina des de i amb la societat civil, menys assistencial que la que havia après durant la meva formació.
Després de París passàreu uns anys a Colòmbia...
Sí, vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi a través d’una companya estudis. Treballar al tercer món era una de les opcions de treball que havia volgut fer sempre, des de jove, tot i que en aquells anys aquestes tasques estaven molt lligades a l’església. El treball social em va proporcionar les eines professionals per desenvolupar el que avui entenem com a cooperació, concepte que vaig descobrir durant la meva estada a París, on vaig participar a diversos encontres amb membres molt actius llatinoamericans. Per a mi, Colòmbia, un país avançat en molts d’aspectes, va suposar un xoc, en descobrir que grans capes de població vivien en unes condicions de pobresa extrema i em vaig trobar amb una realitat que no sabia com enfrontar. Per intentar entendre millor la vida de les persones amb les qui volia fer feina, vaig decidir treballar uns mesos com a obrera en una fàbrica tèxtil, per conèixer de primera mà aquesta realitat del país, de les famílies obreres, dels barris marginals, de les meves companyes de feina, majoritàriament dones amb càrregues familiars, algunes de les quals havien d’exercir la prostitució els caps de setmana perquè el sou de la fàbrica no els arribava per mantenir la família.
Durant uns anys vaig treballar en un centre social comunitari autogestionat pels veïns d’una barriada obrera de Bogotà, un centre promogut per un grup de persones vinculades amb el Departament de Sociologia de la Universitat Nacional; el treballador social que exercia com a director del centre depenia laboralment i tècnicament del Departament de Benestar Social (programes de prevenció) de l’Ajuntament. Aquí fou on vaig poder desenvolupar les dimensions especialment de grup i comunitària del treball social. Foren uns anys difícils, perquè la política oficial i els moviments revolucionaris i estudiantils repercutien molt en la nostra feina diària.
Dos anys després i gràcies als contactes que mantenia amb alguns companys francesos de la meva etapa a París, vaig encetar un projecte en una barriada molt marginal de la mateixa ciutat. Era un nucli molt important en el conjunt d’una zona d’unes 200.000 persones que no tenien ni tan sols aigua corrent, ni clavegueram, els habitatges eren molt precaris. Em vaig integrar en un equip interdisciplinari d’altres cooperants, alguns del propi país, que havien iniciat un treball a la zona: dues infermeres i una altra treballadora social, i treballàvem bàsicament a partir dels problemes quotidians d’aquelles persones. En aquest sentit, basàvem tota la nostra tasca en el treball comunitari, és a dir, promoure la participació de la comunitat en la resolució dels seus problemes: de salut, d’alimentació, d’habitatge, de serveis bàsics d’aqüeducte i clavegueram, d’educació d’adults, de serveis culturals... Comptaren amb la important col·laboració d’alguns metges i estudiants del darrer curs de medicina de la Universitat Nacional per a programes de prevenció de salut, especialment per a la infància i la dona. Més tard dos metges s’integraren a l’equip.
El treball social a l’Amèrica Llatina d’aquells anys, per la pròpia dimensió de la pobresa i l’estructura social, plantejava la necessitat conceptual de rompre el model tradicional de caràcter assistencial més propi de països desenvolupats i proposava aprofundir des del propi treball i amb les pròpies persones amb les causes profundes de les desigualtats socials.
En resum, puc dir que foren anys intensos d’aprenentatge, molt rics i de qüestionament de certes formes de cooperació.
De tornada a l’illa, començàreu a treballar a l’Ajuntament de Palma, creant un servei d’atenció a domicili. Com us vàreu enfrontar a la realitat illenca després de tants anys fora?
Vaig tornar a Mallorca per qüestions familiars, i pensava que seria una situació transitòria, però, finalment, es convertí en definitiva. Jo duia 15 anys fora de l’illa i aquí havien passat moltes coses. Era l’any 1977 i em vaig trobar amb una societat molt canviada en tots el aspectes i profundament marcada pel començament de la democràcia, per la qual tanta gent havia lluitat seriosament. Eren moments de molta participació ciutadana.
Vaig començar a treballar a l’Escola de Treball Social com a cap de pràctiques durant dos anys; aquest treball, juntament amb la participació com a secretària de l’Associació d’Assistents Socials, em va permetre participar en un debat nacional molt ric respecte del futur de la professió en el nou context democràtic i en la necessitat de construir un model de serveis socials semblant a països avançats del nostre entorn. L’any 1981 l’Ajuntament de Palma creà la primera plaça de Treballador Social, al negociat de Sanitat i Assistència Social (que estava assignat al Departament de Sanitat.) No va ser fins anys després, durant la segona legislatura de Ramon Aguiló, que no es creà una regidoria de serveis socials, amb un equip encapçalat per Joana Gual i en el qual també hi havia Jaume Garau. Aquest equip planificà la descentralització dels serveis a Palma creant els primers centres de serveis socials d’atenció primària i tot un conjunt de serveis específics.
Des de l’associació professional m’animaren a presentar-me a aquesta plaça de l’ajuntament i la vaig guanyar. Quan em vaig incorporar a la meva feina l’únic que em vaig trobar va ser una llista d’uns 400 “pobres”, era el que es coneixia com la llista de beneficència, que obligatòriament havia d’aprovar el Consistori per reconèixer el dret a l’atenció sanitària de la salut pública i, a partir d’aquí, vaig començar a fer feina. Vaig visitar entre 50 i 60 persones d’aquella llista i vaig veure que totes era gent major que vivia sola en unes condicions insalubres i marginals. Fruit d’aquestes visites vaig elaborar una proposta per crear un servei d’ajuda a domicili, que finalment gestionaria Càritas. El treball social no era conegut dins els ajuntaments de manera que els antics funcionaris ens miraven amb recel; el meu cap de servei va quedar tan impressionat amb el resultat dels meus informes respecte de les condicions de vida de les persones majors de la beneficència que va elaborar d’immediat un plec de condicions per concertar el Servei d’ajuda domicili que es proposava que va ser vigent durant anys. A aquesta proposta s’incorporaren 4 treballadores familiars (una professió desconeguda a les hores) sortides de la primera promoció de l’Escola de treballadores familiars promoguda per Càritas.
Després de treballar a l’Ajuntament de Palma, passàreu a formar part del primer equip del “Servei d’Acció Social” del Consell Insular. Què ens podeu contar d’aquells primers anys?
El Consell de Mallorca havia heretat de l’antiga Diputació la major part del centres assistencials públics que atenien la infància, les persones majors els malalts mentals, els discapacitats, tot el que constituïa la Beneficència i l’Assistència Social pública.
Els nous temps polítics demanaven fer-ne una revisió des del punt de vista ideològic institucional i organitzatiu. S’hi sumava, a més, la necessitat de gestionar noves competències previstes per l’Estatut d’Autonomia.
A partir d’un estudi que elaborà Antoni Mateu —psicòleg clínic format a la Sorbona— dels centres assistencials i les propostes de reforma en el marc d’un nou model sanitari i de serveis socials, el Consell de Mallorca l’any 1984 aprovà un document històric: “Proposta d’actuació en matèria d’Acció Social del Consell Insular de Mallorca”.
Aquesta proposta preveia crear un servei d’acció social per desenvolupar el pla aprovat que es faria en diferents etapes. Antoni Mateu fou anomenat cap de servei i l’encarregat de constituir i coordinar un equip de treball i em varen convidar a formar-ne part. A aquesta institució hi he treballat en diverses responsabilitats fins a la meva jubilació recent.
Al llarg de la vostra vida professional, heu experimentat un important canvi en la concepció dels serveis socials. S’ha passat del concepte de “beneficència”, al concepte de serveis socials públics com els entenem ara... Com heu viscut aquest procés?
En aquella època —els 80— tot i la crisi econòmica que es va patir, s’estaven produint canvis molt importants, l’any 85 s’aprovà la Llei general de sanitat suprimint definitivament la beneficència; les institucions començaven a tenir una nova perspectiva de la importància en el futur de la política dels serveis socials. En totes les comunitats autònomes s’aprovaven noves lleis de serveis socials, ja que eren competència exclusiva seva —Balears va ser de les darreres en aprovar-la l’any 87.
En el cas del que en aquell moment era el Consell Interinsular, començàrem per desenvolupar el Pla aprovat: s’encarregà a l’Escola de Treball Social, llavors ja Escola Universitària, que fes un estudi de necessitats, conegut com “El mapa de serveis socials a Mallorca” .
Els centres assistencials iniciaren les seves reformes d’acord amb les noves legislacions, sanitàries, educatives i el nous principis aprovats per a l’Acció Social: evitar la massificació, aconseguir la normalització, la descentralització i acostar els serveis a la població, facilitar l’accés a tothom als serveis socials incorporant-hi la dimensió preventiva i la coordinació entre les diverses àrees que conformen el sistema de protecció social.
Es va participar en l’elaboració i discussió de la primera llei de serveis socials aprovada el 87, element clau per establir els diferents nivells de serveis i les competències de cada nivell institucional.
Es signaren convenis amb entitats socials que treballaven amb noves necessitats: marginació, drogues, discapacitats, immigrants.
Què va suposar el desenvolupament del mapa de serveis socials de Mallorca?
La realització i aprovació del mapa de serveis social fou un instrument molt important atesa la quantitat de recursos que va mobilitzar: professionals de diverses àrees, les noves tecnologies emprades, la implicació de la UIB, la preparació del nous professionals, el sorgiment de noves professions. El seu desenvolupament va significar uns salt qualitatiu molt important i fou un instrument essencial per ampliar la col·laboració amb els ajuntaments, molt especialment quan es va implementar des de l’Estat i en col·laboració amb la comunitat autònoma el Pla de prestacions bàsiques. Es tractava d’un pla de col·laboració interinstitucional que oferia finançament esglaonat al llarg d’un quinquenni, uns continguts bàsics i organitzatius comuns per establir uns serveis socials bàsics equivalent a tot l’Estat espanyol. La nova crisis econòmica del 92 va avortar en gran part el pla financer previst.
L’Ajuntament de Palma ja havia creat els seus propis serveis socials amb recursos propis, però, què passava amb els pobles? A part dels convenis pel sosteniment dels serveis primaris, els centres comarcals creats pel Consell a Inca, Manacor i Palma comarca, i els equips i serveis sectorials que hi actuaven es trobaren amb un condicionant econòmic molt fort i una manca de coordinació administrativa. La llei de serveis socials del 87 quedà estancada, el traspàs de competències a les comunitats autònomes d’àrees complementaries de la política social va ser molt lenta, hi havia duplicitat institucional, especialment a Mallorca, entre el Consell i la Comunitat. L’autonomia municipal per organitzar el serveis socials es fa des d’àrees molt diferents a cada municipi: cultura, esports... que sembren una creixent anarquia molt difícil de coordinar, implantar sistemes de seguiment i avaluacions de necessitats i un llarg etcètera. Tot plegat creà decepció entre molts professionals de primària que es trobaren amb la incomprensió d’alguns regidors, falta de recursos, aïllament, descoordinació i un accés de demanda en moments punta, con va ser l’arribada d’immigració, a principis del 2000.
Malgrat tot, els serveis social s’han implantat a ca nostra i s’ha obert un espai cada vegada més normalitzat, són coneguts pels ciutadans i el conjunt de serveis socials que gestiona avui el Consell de Mallorca, a través de l’IMAS, constitueix una de les àrees més importants, que fa necessària una regulació clara de les competències de cada nivell institucional, una organització sense duplicitats, la formalització i col·laboració adequada amb la iniciativa social que gestiona molts de serveis amb els fons públics...
El passat 2 de juny s’aprovà la nova Llei de serveis socials de les Illes Balears que, entre d’altres qüestions, estableix el dret a determinades prestacions bàsiques per llei (menjar, vestit i habitatge...). Què en pensau?
Crec que podria ser una bona llei, és ambiciosa i conté els element teòrics per donar racionalitat a un sistema de serveis socials, enriquit ara per la nova llei de dependència, que podria donar un impuls important als serveis socials d’acord amb la demanda social actual. Tot plegat aixeca moltes expectatives als ciutadans en general, que veig difícil, molt difícil que es pugin complir. L’experiència em diu que els canvis constants que es donen cada 4 anys a l’Administració fan que certes polítiques no consolidades no tinguin continuïtat. Durant els bons temps econòmics s’ha invertit poc en serveis socials i ara topam de bell nou amb una crisis econòmica de molta envergadura i profunditat, que posa de manifest la necessitat de disposar d’un sistema de protecció més ampli, que no es pot improvisar. Veig molt necessari fer una elecció de prioritats adequada i realista a curt i mig termini i administrar amb més eficiència el conjunt de recursos públic de què avui ja disposam.
Així doncs, quins creis que són els punts febles en matèria d’atenció social a Mallorca? Considerau que comptam amb les eines necessàries?
La veritat és que em preocupa la falta de previsió i la improvisació permanent. La manca de continuïtat de programes bàsics, la precària xarxa primària que ha de garantir l’excés al serveis social, la manca de dades fiables que donin compte dels punts més febles des d’un coneixement de les necessitat. Em preocupen les dificultats dels politics per coordinar àrees complementàries. Actualment, tenim una llei en visió de conjunt, però tenim també grans mancances, estructurals i no hem de caure en un excés d’optimisme.
Els serveis socials són una mena de cul de sac per quan fallen els altres sistemes de protecció, i ara per ara no es pot donar cobertura a tot el que genera una crisi com la que estam patint: manca d’habitatge, manca de prestacions econòmiques, manca de places residencials.... Un exemple d’això és que ara es ressuscita la figura de la Renda Mínima, que pràcticament estava destinada a persones amb greus mancances per accedir a un lloc de treball i a facilitar-los la inserció social i laboral, ara es pensa que és el programa adequat per donar cobertura econòmica al milers de persones que estan o quedaran aviat sense prestacions d’atur. Com pot encarar la precària atenció primària de serveis socials totalment desbordats un problema d’aquestes dimensions?
Esper que l’actual crisi econòmica generi un debat en profunditat, respecte del que volem per al futur, la importància per a tots els ciutadans de disposar de xarxes d’atenció bàsica i especialitzada de garantia pública, que la major part de persones podrem necessitar en diferent graus al llarg de la nostra vida.