Els poemes més bells s’escriuen sobre les pedres
amb els genolls nafrats
i les ments esmolades de misteri.Els poemes més bells s’escriuen
davant d’un altar buit, assetjats per escarcellers
de la divina follia.
Alda Merini (1931-2009) va ser una poeta, pensadora i escriptora italiana que va crear gran part de la seva obra en un hospital psiquiàtric de la postguerra italiana, on la va tancar el seu marit. Ha estat proposada diverses vegades per al premi Nobel de literatura i és considerada una de les principals veus poètiques del Noveccento italià. Va ser una escriptora precoç, que amb només deu anys guanyà el seu primer premi de poesia i de qui, amb vint-i-tres, el genial director de cinema Pier Paolo Pasolini va exaltar la genialitat, posant-la al costat de Dino Campana i Rilke. La seva vida i obra anaren sempre aparellades a un cert desequilibri mental.
En la seva obra, defensa i dona veu als col·lectius d’exclosos. Ella mateixa va viure voluntàriament en condicions d’indigència els últims anys de la seva vida, en algunes èpoques alimentada en menjadors de serveis socials.
L’objectiu d’aquest documental és endinsar-nos en la vida poètica d’Alda Merini a través dels poemes en català traduïts per les poetesses Nora Albert i Meritxell Cucarella Jorba amb els quals transportarem a l’espectador cap a un món totalment nou, on plaer i patiment s’uneixen per crear els poemes més bells. Una peça audiovisual que enalteix la figura de Merini com a dona i escriptora, un viatge a l’interior d’una de les ments més interessants i colpidores dels darrers temps.
Com va començar tot
Vaig emprendre aquest projecte el dia que arribaren a les meves mans, per casualitat, dos llibres d’Alda Merini traduïts al català per Meritxell Cucurella Jorba i Nora Albert: Clínica de l’abandó i Terra Santa. Des del primer moment, em vaig sentir atrapada i totalment captivada pels versos i per la difícil però alhora intensa vida de Merini. Com heu vist o veureu al documental, Alda Merini no ho va tenir gens fàcil: durant molts anys va patir infinitat d’abusos de tota classe, violència masclista, entrades i sortides al psiquiàtric, indiferència, etc. Per tot això i molt més, vaig voler retre-li un homenatge i d’aquí sorgí la idea de fer el que més m’agrada: explicar històries.
És curiós, perquè en un principi volia fer un biopic sobre la seva vida, però a poc a poc vaig adonar-me que el documental cobrava una altra dimensió: el paper que juga la salut mental i la condició de malalta en el procés creatiu, en aquest cas d’Alda Merini. A partir d’aquí, la meva mirada va passar de projectar-se a un personatge d’alta cultura (encara que tengui una obra molt popular) i d’un país llunyà del nostre (encara que Mallorca podria ser Sicília o Sardenya) a aterrar als problemes quotidians de persones d’aquí devora que pateixen algun problema relacionat amb la salut mental. I aquí aparegué na Pilar Ponce, de 3 de Salut Mental, que em va parlar d’uns activistes que lluiten per desestigmatitzar els trastorns mentals, un grup que es diu Obertament Balears. Aquest moment és important perquè vaig veure clar que calia involucrar a totes les persones que formen part d’aquest projecte en el documental. I aquí rau el bessó de Genolls Nafrats: aquella llarga escena del taller de poesia que vàrem fer a Inca, on activistes d’Obertament reciten la poetessa italiana.
En acabar el documental i després de veure’l en nombroses ocasions, m’he adonat que encara ens queda moltíssim de camí per recórrer per aconseguir donar veu a rostres i a històries que normalment no en tenen. Aquest ha estat el meu gra d’arena per aconseguir una societat lliure d’estigmes i perjudicis vers la salut mental.
Clara Fontanet Abrines
